Últimament se’ns fa estrany el dia en què no tenim un cas de “declaracions desafortunades” i els conseqüents intents de desdeclarar-les que comentar a l’oficina.

El darrer ha estat Javier Mariscal, que fa uns dies va descriure la manifestació de la Diada de l’11 de Setembre passat com “el día ese de las banderas que parecía como la época de Hitler”, en una entrevista a l’edició valenciana d’El País.

El comentari, com és evident, va volar pels mitjans impresos i digitals, i per les xarxes socials. El dibuixant i dissenyador ha tingut la valentia (i els contactes) de publicar una carta de disculpa a La Vanguardia. Diu: “No medí ni el alcance ni el contenido de mis palabras, dichas de modo informal y coloquial, aunque no por ello menos equivocadas”.

Aquests casos en què un personatge públic tracta de desdir-se d’unes “desafortunades declaracions” sempre deixen el mateix regust de dubte en les persones receptores de les disculpes. Vol dir que en realitat no pensa que la Diada s’assemblés a “l’època de Hitler”? Vol dir que sí que ho pensa però es penedeix d’haver-ho dit? Potser no sabia Mariscal que no era l’únic que barrejava Hitler amb la situació catalana actual? O no tenia ni idea que el nazisme és tema delicat en Europa des dels últims seixanta anys? O potser no va pensar que una entrevista “provincial” no tindria tanta repercussió?

Sigui com sigui, les persones amb una dimensió pública com Mariscal, haurien de saber que quan es parla amb mitjans de comunicació cal ser conscient que un s’està dirigint a un gran nombre de persones. No es tracta de tenir respecte a les paraules, com diu el dissenyador a la seva carta, sinó de tenir respecte a les persones que t’escolten.

Article publicat al blog de l’agència Manifesta Comunicació Corporativa.